Què és?

Un ictus és una malaltia aguda provocada per una alteració de la circulació de la sang del cervell. Segons l’origen del problema parlarem d’ictus isquèmics o d’ictus hemorràgics.

Un ictus isquèmic, és aquell provocat per l’obstrucció d’una arteria cerebral, en canvi, un ictus hemorràgic es produeix a conseqüència de la ruptura d’una artèria cerebral que provoca un vessament de sang al cervell.

L’ictus és la segona causa de mort més freqüent al món, és la principal causa de discapacitat física en persones adultes i la segona causa de deteriorament cognitiu.

Com detectar-ho?

Sospitarem d’un ictus quan observem l’aparició brusca dels següents símptomes neurològics:

• Pèrdua sobtada de força o sensibilitat en alguna extremitat del cos.
• Dificultats de visió en un o ambdós ulls.
• Dificultats per parlar o comprendre el llenguatge
• Mal de cap molt intens.
• Vertigen o inestabilitat. 

Quins són els factors de risc?

Els factors de risc que fan que augmenti la probabilitat de patir un ictus són:

• L’edat. A major edat, major probabilitat de patir un ictus.
• La Hipertensió arterial.
• El Colesterol alt
• La Diabetis.
• L’obesitat.
• El Tabaquisme
• El Consum de drogues i alcohol.
• Tenir antecedents familiars que hagin patit un ictus. 

Per tant, un bon control de tots aquests factors pot evitar la malaltia.

Quin és el paper de la neuropsicologia?

Les alteracions neuropsicològiques son freqüents després d’un ictus i depenent de la localització de la lesió en relació als territoris vasculars cerebrals. Els pacients que han patit un ictus poden presentar dificultats en el llenguatge, en la memòria, en el raonament, en la capacitat atencional… i la intensitat dependrà de la gravetat de la lesió que hagin patit. Per aquest motiu, en aquests pacients és important una exploració neuropsicològica.

L’exploració neuropsicològica permet identificar els dèficits cognitius i les alteracions emocionals i/o conductuals, així com les capacitats que s’han mantingut preservades.

Un cop determinades les conseqüències de la lesió es podrà programar una rehabilitació neuropsicològica ajustada a les necessitats del pacient.

La rehabilitació neuropsicològica no només va dirigida a millorar el funcionament cognitiu del pacient, sinó que també s’ocupa dels aspectes emocionals i de la conducta derivats de la lesió. 

Les demències afecten a un 14% de les persones majors de 64 anys. La Malaltia d’Alzheimer és la causa més freqüent de demència en el món. Tot i així no és l’únic tipus de demència que existeix. 

Podem classificar les demències segons si la seva causa és primària o secundària i segons la seva localització (cortical o subcortical). Les demències corticals afecten al còrtex cerebral, la capa més externa del cervell, implicada en processos cognitius com la memòria i el llenguatge. En les demències subcorticals hi ha una afectació de les parts de sota del còrtex, com poden ser el tàlem o els ganglis basals, i es caracteritza per alteracions atencionals i en la velocitat de processament de la informació. 

Aquests són els tipus de demència més importants classificats segons la seva etiologia i localització:

Demències primàries o de tipus cortical

• Malaltia d’Alzheimer
• Demència per Cossos de Lewy difusos
• Demències Frontotemporals:
  • Variant Frontal
  • Variant Temporal
  • Afàsia progressiva no fluent
  • Degeneració Corticobasal

Demències primàries de tipus subcortical

• Malaltia de Parkinson
• Malaltia de Huntington
• Paràlisis Supranuclear Progressiva (PSP).
• Degeneració Corticobasal.
• Atrofia Multisistèmica.

Demències primàries amb inici focal

• Demència Semàntica
• Atrofia cortical posterior
• Afàsia Progressiva Primària

Demències secundàries a:

• Patologia vasculars
• Esclerosi Múltiple
• Traumatismes cranioencefàlics (TCE)
• Hidrocefàlia
• Tumors cerebrals
• Malalties infeccioses (VIH)
• Tòxics (Alcohol)
• Dèficits hormonals o vitamínics

Un estudi que com a mínim inclogui una analítica, un estudi de neuroimatge (TAC o RNM cerebral) i una exploració neuropsicològica permetrà determinar el tipus de demència, la intensitat de l’afectació i el tractament més adequat.

Una demència és la pèrdua progressiva de memòria i altres facultats cognitives, amb o sense canvis de la personalitat, que interfereixen en les activitats de la vida diària.

Els símptomes que podem observar en una demència són:

• Amnèsia: Alteració de la memòria que consisteix en dificultats per registrar, emmagatzemar i evocar informació. 
• Afàsia: Alteració de la capacitat de comunicar i comprendre el llenguatge.
• Apràxia: Alteració en la capacitat de realitzar intencionalment tasques motores anteriorment apreses.
• Agnòsia: Alteració de la capacitat de reconèixer estímuls (objectes, persones…) prèviament coneguts.
• Alteració de l’atenció: Alteració en la capacitat de concentrar-se en un estímul ignorant  la resta. 
• Alteració de funcions executives: Alteració en la capacitat de planificar, organitzar, anticipar, establir metes..

Per diagnosticar una demència o un trastorn neurocognitiu major, cal complir els següents criteris:

• Hi ha evidència d’una davallada cognitiva significativa comparat amb el nivell previ de rendiment en un o més dominis cognitius (atenció, funcions executives, aprenentatge i memòria, llenguatge, habilitat perceptiva motora o cognició social) basada en:
  • La preocupació del pacient i/o els familiars.
  • L’exploració neuropsicològica formada per tests estandarditzats que confirmen aquest deteriorament.
• Els dèficits cognitius interfereixen en l’autonomia del pacient de manera que observem dificultats en les activitats de la vida diària. 
• Els dèficits cognitius no es donen en context de deliri.
• Els dèficits cognitius no es poden explicar millor per un altre trastorn mental com per exemple un trastorn depressiu o una esquizofrènia.

Davant la sospita d’una demència cal fer un estudi que com a mínim inclogui una analítica, un estudi de neuroimatge (TAC o RNM cerebral) i una exploració neuropsicològica.

L’exploració neuropsicològica, que inclou l’administració de tests estandarditzats al pacient i una entrevista a un familiar proper, permetrà determinar la intensitat i l’abast de les dificultats i ajudar a acotar al diagnòstic. 

American Psychiatric Association (2013). Diagnostic and statistical manual of mental disorders (5th ed). Washington DC, EE. UU.

El TDAH és una alteració d’origen neurobiològic que es caracteritza per la presència de símptomes i conductes de falta d’atenció, hiperactivitat i impulsivitat amb una freqüència i intensitat que no és habitual i que interfereix en el funcionament i desenvolupament de l’infant.

Segons els models cognitius, els infants amb TDAH presenten dificultats en les següents àrees cognitives:

• Funcions executives. Són les funcions implicades en la planificació, el control inhibitori (és a dir, en la capacitat d’inhibir les respostes automàtiques), la memòria de treball, el canvi de focus atencional i l’atenció sostinguda.

• Processament temporal. Els infants amb TDAH tenen dificultats per fer estimacions del temps, per aplaçar recompenses (necessiten gratificacions immediates) i solen aplaçar tasques que no els hi produeixen plaer.

• Activació/Motivació. Presenten dificultats per regular l’activació, l’esforç i la motivació intrínseca.

• Regulació emocional. Són infants amb dificultats per tolerar la frustració i per regular emocions com la tristesa, la ràbia o l’excitació.

La valoració neuropsicològica permet identificar aquestes dificultats i diagnosticar o descartar la presència d’un TDAH. 

En què em pot ajudar la valoració?

La valoració, que inclou proves per mesurar les funcions cognitives i entrevistes a pares i mestres per valorar aspectes relacionats amb la conducta i la regulació emocional, ens dona informació molt valuosa de com és el funcionament de l’infant. Tota aquesta informació ens permetrà establir uns objectius de treball que requeriran de la implicació de l’infant, de la família i de l’escola. 

Banaschewski, T, Coghill D, Zuddas A (2018) Oxford Textbook of Attention Deficit Hyperactivity Disorder.

American Psychiatry Association. DSM5: diagnostic and statistical manual of mental disorders. 5th ed. Washington: APA, 2013.